Vida

Quan era petita, vull dir, petita, de veritat, amb 6 anys tinc els primers records. La millor època de la meva vida va succeir a #navés, població de masos dispersats i a on la natura era el joc habitual. Tot té la seva part dolenta, però jo prefereixo recordar la olor a magrana de l’arbre magraner que hi havia davant la porqueta,  O bé la figuera de l’era nova, a on  teníem ells conills i sortia el camí cap a l’hort.

Dies assolellats, sense preocupacions. Només aprofitar cada segon de llum. Riallades i benestar, e el que tinc a la memòria.

La de cops que jugàvem amb l’alfals i les bales de palla.

Les corredisses perquè les meves germanes grans jugaven a evitar-me fent que m’emprenyés molt.

També recordo amb claredat la gran porta. D’entrada, que pel meu bé tenia que estar oberta, perquè la recordo molt alta, ample i molt i molt pesada. Al costat de la porta hi havia un pou d’aigua que recordo em feia por ficar el cap per mirar. Quan estaves desquena a la gran portalada només veies Can Còdul i la resta muntanyes i camps.

Entre dos d’aquests camps passava un camí per on anàvem a casa la Sra Feliu, que era la professora i ens duia en cotxe després de caminar dos kilòmetres, nevés o plogués.

Recordo com la meva germana gran m’havia d’agafar a coll perquè hi havia tanta neu a l’hivern que jo era massa petita i no podia caminar-hi.

A l’estiu la nostra indumentària era ben senzilla. Unes sabatilles camping unes calces i una samarreta i apa, a cavar capgrossos a la font natural.

Aquella època va ésser la meva parcel·la de vida perfecte

La meva mare era de jove igual que jo físicament, però amb tres cops més feina i mai es rendia. Per les seves filles hagués donat la vida.