Dificultats i alegries d’una discapacitada a Catalunya

Bona nit. Comencem per les alegries que són poques.

1- que el dia següent et faci menys mal que l’anterior.

2- que algun dia admetin la fibromiàlgia i la sfc com a discapacitant absoluta( més una esperança que una alegria)

Fins aquí les alegries. Dificultats: mal a totes hores que no es recupera amb el descans. 2- la falta d’empatia de la societat si no et veuen plorant O arrossegant-te per terra, cosa que no veig possible en el meu cas. 3- desitg continu de perdre la vida i lluita continua per evitar-ho. 4- no saber com explicar-li al que no ho ha passat. 5- completa i extensa falta d’atenció assistencial, administrativa mèdica, governamental i altres ens als qui no convé que 25000 persones tinguin dret a una pensió.6- falta d’ajudes per no tenir que treballar, diguem, conduint, posant en risc la teva vida i la dels demés… Ni ha moltes més. La llista és molt més llarga, però ara m’he d’aturar per evitar que el dolor augmenti

No ho van entendre, no ho entenen i no ho entendràn, a menys que escoltin a les persones que patim algunes malalties amb «mala fama»

EN LA MEVA OPINIÓ DE MALATA DE DIVERSES MANERES, DIREIA QUE AQUEST JURAMENT JA NO ES HIPOCRÀTIC SINÓ QUE ES LA COSQA MES HIPÒCRITA QUE MAI HE VIST

JURAMENT HIPOCRÀTIC

HIPÓCRATES PARE DE LA MEDICINA MODERNA

Segons aquest text mil·lenari, els professionals mèdics tenen obligació moral de tenir cura dels seus pacients

Els metges han de formar-se durant anys. A més d’adquirir una infinitat de coneixements necessaris per tractar als seus pacients, els futurs professionals de la salut també han d’entendre la responsabilitat ètica i moral associada al seu treball. Per això, quan un estudiant de medicina acaba els seus estudis s’ha d’enfrontar a un últim ritual, gairebé tan antic com la professió: el dia de la seva graduació, els futurs metges han de recitar el jurament hipocràtic. El jurament hipocràtic és un text ètic que recull les obligacions morals dels metges envers els seus pacients, amb l’objectiu d’orientar-los en la seva tasca professional. És una tradició que es conserva en moltes universitats del món i serveix com a ritual d’iniciació perquè els metges prenguin consciència del seu paper a l’hora de servir la societat.

El seu nom ve del metge grec Hipòcrates (460-370 dC), considerat el pare de la medicina occidental. La tradició diu que va escriure el text per ensenyar els seus deixebles a comprometre’s amb la professió.

Antigament el text a recitar era quelcom semblant a la fotografia que segueix, però al igual que els temps, ha anat evolucionant. El problema es la direcció de la evolució que ha pres o be el jurament s’ha tornat un conjunt de paraules buides per qui les recita o políticament s’ho han fet anar molt be perquè no entri en conflicte. Soc de les que creu en la segona opció i mes endavant explicaré perquè.

JURAMENT HIPOCRÀTIC INICIAL(APROXIMADAMENT) QUE ES VA INCLOURE PER FER QUE ELS METGES S’IMPLIQUESSIN AMB LA SEVA FEINA I POSESSIN SEMPRE AL PACIENT PER DAVANT DE QUALSEVOL ALTRE COSA.

Promesa del metge

COM A MEMBRE DE LA PROFESSIO MEDICA

PROMETO SOLEMNEMENT dedicar la meva vida al servei de la humanitat, vetllar davant de tot per la salut i el benestar dels meus pacients

Respectar l’autonomia i la dignitat dels meus pacients i vetllar amb el màxim respecte per la vida humana.

No permetre que consideracions d’edat, malaltia o incapacitat, creences, origen ètnic, sexe, nacionalitat, afiliació política, raça, orientació sexual, classe social o qualsevol altre facto s’interposi entre els meus deures i els meus pacients.

Guardar i respectar els secrets que se’m hagin confiat, inclòs després del traspàs dels meus pacients.

Exercir la meva professió amb consciencia i dignitat, conforme a la bona practica medica.

Promoure l’honor i les nobles tradicions de la professió medica.

Atorgar als meus mestres i col·legues i estudiants el respecte i la gratitud que mereixen.

Compartir els meus coneixements mèdics en benefici del pacient i de l’avançament de la seva salut.

Cuidar la meva pròpia salut i benestar i capacitats per prestar una atenció medica del mes alt nivell. No utilitzar els meus coneixements mèdics per violar els drets humans i les llibertats ciutadanes, ni tan sols sota amenaça.

FAIG AQUESTA PROMESA SOLEMNE I LLIUREMENT, EMPENYANT LA MEVA PARULA D’HONOR.

NOU JURAMENT HIPOCRÀTIC  ACORDAT A LA DECLARACIO DE GINEBRA DE 1948 I ACTUALITZAT PER ULTIM COP AL 2017.

Promesa del metge

Com a membre de la professió medica, prometo solemnement dedicar la meva vida al servei de la humanitat.

Vetllar davant de tot per la salut i el benestar del meu pacient.

Respectar l’autonomia i la dignitat del meu pacient.

Vetllar amb el màxim respecte per la vida humana

No permetre que consideracions dedat, malaltia o incapacitat, creences, origen ètnic, sexe o raça, orientació sexual. Classe social o qualsevol altre factor, s’interposin entre els meus deures i el meu pacient.

Guardar i respectar els secrets confiats a mi, inclòs depres del traspàs del pacient

Exercir la meva professió a consciencia i dignament i conforme a la bona practica medica

Promoure l’honor i les nobles tradicions de la professió medica.

Atorgar als meus mestres, col·legues i estudiants, el respecte i la gratitud que mereixen i compartir els meus coneixements mèdics en benefici del pacient i de la millora de la seva salut.

Cuidar de la meva pròpia salut  benestar i capacitats per poder prestar atenció medica del mes alt nivell

No utilitzar els meus coneixements mèdics per violar els drets i les llibertats ciutadanes, fins i tot sota amenaça.

Faig aquestes promeses solemnes i lliurement, sota la meva paraula d’honor.

Aquestes paraules van ser escollides per sintetitzar el que un metge havia de ser, a mes de fer. en la meva opinió aquest jurament avui dia son paraules buides, que si el que es creu que era el pare de la medicina moderna, Hipòcrates, ho veies, ploraria de llastima.

Per que dic aixo? doncs perque els governs no son idiotes i per no posar en enredit l’honor de metges i infermeres, va introduir una figura que a la epoca de Hipòpcrates, no existia. L’ADMINISTRATIU MEDIC, que evidentment no fa cap tipus de jurament i dorm perfectament per la nit, sabent que tot allo que ha signat en contra dels seus pacients, molts cops era einjust intolerable i pel mes brut dels desitjos, per diners. amb molt d’encert han escollit el colectiu de malats cronics i pensionistes per fer una d’aquestes malifetes, ja que saben que en el nostre estat de salut no podem sortir a cremar contenidors, saben que els processos judicials per els que ens obliguen a passar ens desgasten, saben que molta gent per culpa d’aquest desgast, s’ha suicidat, o be ha perdut la familia o tots els diners que tingues en advocats. per despres no aconseguir absolutament res.

es tant trist que es miri de costat les coses que passen al nostre barri o poble, i es digui pobrets aquells i aquells altres…. els malalts no ens podem defensar, no ens pot defensar ningu. les asociacions de consumidors no s’enfrenten a l’estat

el sindic de greuges no s’enfrenta a la judicatura( per allo de la separacio de poders tan evident que hi ha en aquest pais) i el defensor del pueblo…no se que dir, pero si l’han nombrat des del ministeri de salut i seguretat social… diguem que no es mossega la ma que et dona de menjar, aixi que no crec que la resposta sigui diferent.

de vegades quan estic molt abatuda, de veritat penso, que el que volen es aixo, que nosaltres mateixos ens traguem del mig, a traves del suïcidi o altres. i per ells un problema menys que abordar, perque al cap i a la fi, en aquest país, si parles dels problemes i injustícies que pateixes o has patit, ets una molestia i s’intentará per tots els mitjans desacreditar les teves paraules amb el teu passat o el teu passat recent, per distreure a la massa, peque no es vegi que el que s’ha robat, no s’ha tornat, perque no es vegi que els  tractaments que haurien de ser presencials, amb l’excusa del covid, son telefònics i d’aquesta manera s’evíta tenir que mirar als ulls a un malalt que ja no pot amb la seva vida.

La vida em xiuxiueja

Si, em xiuxiueja, que aprofiti el temps, les paraules, els amics que mai deixi de dir gràcies O per favor i que mai deixi de riure. La vida sap de la seva pròpia existència, jo sé de les tardors, de la Luka quan mires per la finestra amb una tassa de calent entre les mans, de la calidesa del bosc i els animals ja siguin de granja O de companyia. Se una miqueta d’amor i procuro oblidar tot allò que no aporta res positiu

I si… Se’ns escoltés?

La vida és curta, la salut feble, però amb el cor gran, sense escletxes, des de dins cap a fora. Surto als carrers d’Avinyó i no em falta mai un «bon dia», un «bona tarda» O un somriure. Aquella fulla marró que cau del plàtan O aquell gos que borda sense parar. Tot això forma part del meu dia a dia. Pendre un cafè amb una manta tapant-me les cames i fer petar la xerrada abans de posar-se a la feina, de intentar posar el teu granet de sorra en aquest petit tros de vida en el que estic, amb les persones que visc i amb l’alegria d’haver pres, crec, la decisió, que farà de la la meva vellesa quelcom incomparable per la tossuderia de pendre me’l fumant. Un poble petit en extensió potser 2000 O 3000 habitants, però si més no, un poble cohesionat entre veïns i amb molt que dir i fer amb els pocs recursos que es tenen. En el meu cor la definició de viure dins la felicitat. La vida és això el llevar-se cada matí i saber que tens molts motius per llevar-te, per fer coses, per conèixer gent, estudiar, riure o cantar. Aprofitem el que té de bó la vida, perquè de penes en tenim tots, de disgustos, baralles i altres aquí i allà i més enllà n’hi ha, però si no et rendeixes, si ets capaç d’ aixecar-te cada dia i fer una cosa bona per algú sense esperar res a canvi, si això et genera una petita felicitat, realment ETS UNA GRAN PERSONA. Per Sílvia Ferré ibarz

Escric per no perdre la poca cordura que em queda

Aquest és un testimoni real de un persona a qui anomenarem SANDRA tot i que deixo clar que es nom fictici. No vol, té pànic que el seu exmarit perdi el nord i la matí O pitjor que li faci mal als seus fills per fer-li mal a ella.

Ens diu en poques, curtes i planes oracions que es va casar b una persona violenta sense saber-ho i quan se’n va adonar ja li feia massa por. La seva família li diuen que la creuen, però ho fan amb la boca no amb els ulls que li diuen que no pot comptar amb elles.

Una familiar no massa proper en quant a la línia familiar, serà qui l’ajudi sense preguntes, econòmicament per deixar l’infern on ha estat maltractada, violada, i a on li han pres l’autoestima i el valor per què no marxi

Consegueix sortir de l’infern però porta secueles depressió major i altres malalties i pregunta com permet l’estat tant el català com l’espanyol deixar persones com ella que al final només es considera una molèstia i torna pensar en treure’s la vida per acabar el patiment. Durat el seu primer matrimoni ho va intentar dos cops. Em mira a la cara i em diu que a la tercera no fallarà perquè no pot esperar que ningú la tracti amb amor i l’ajudi

QUE LI PUC DIR JO?