I DEL RIFF, QUÈ?

Aquest article defensa la falta de recursos a la societat, per enviar-los a una guerra de colonització que no te beneficis per al país, enlloc de fer servir els mateixos diners per arreglar i sembrar la gran quantitat de terreny fèrtil dins la península. amb aquesta excusa pot desgranar tota una serie de indignitats de la època.

La Colmena Obrera 6 de Maig de 1916 nº 19

Dos anys fa que Espanya va promoure un bonic despertar de les consciencies adormides, les quals vibraven al uníson del clarí reivindicador, que venia anunciant, a les seves clares i sorolloses notes quelcom nou, quelcom gran, que per la seva naturalesa hauria d’interessar el batre de l’anima popular del poble espanyol.

Aquell toc d’atenció, aquelles encertades observacions que els representatius homes de les esquerres espanyoles, fetes en ple parlament, foren el que, per un espai de pocs mesos, el que va tenir en actitud expectant, no tan sols a la opinió espanyola, sinó al mon sencer, que en alguna cosa es preocupa de l’avenir de les nacionalitats.

En aquells dies no van faltar homes abnegats, capacitats reconegudes per amics, intel·ligències precàries, que revestits de la confiança que el poble espanyol els havia atorgat, van alçar la seva veu en protesta contra la aventura africana, per il·lògica i irresponsable, ja que, de continuar-la, s’anava cap al fons d’un abisme, d’un veritable desastre, duent a l’actual empobrida espanya, pe la baixada d’una veritable catàstrofe financera i a un inútil i cruel desgranament de la nostra joventut.

Es deia al parlament, que els mítings, a tota la premsa, al carrer i a tot arreu, que els mils de milions de pessetes que es van gastaren aquesta boja aventura de la Riff, eren complement contraproduent, ja que les terres d’aquell continent, eren en excés ingrates i improduïbles, per la seva estructura rocosa i falta de sabia fèrtil. I si tot això, era veritat ahir, continua sent una trista realitat avui, així com ho seguirà sent dema.

Com es conceb llavors, el que es deixi realitzar sense cap tipus de protesta aquesta enorme malbaratament de vides i diners? Tal vegada s’ha modificat en alguna cosa la forma de ser de la Nació espanyola? O per contrari s’ha solucionat en part els grans problemes que afecten a l’interior de la península?

Nosaltres entenem que no, es més, entenem que si abans estàvem malament, avui i tal vegada pels efectes de la guerra europea, estem molt pitjor

Grans i extensos latifundis hi ha a l’interior de la nació espanyola que res produïen ahir i que avui per un estat de apatia suïcida, que a tots ens envileix, continuen sense produir absolutament res, tot i ser terres fèrtils i bondadoses, que nomes pot que plorar l’abandó en que els uns i els altres l’hem deixat.

Centenars i mils i mils d’hectàrees existeixen també,  que tot i ser fèrtils i fecundes, convertides en erm ahir, continuen sent erm avui, per la vergonya i ignomínia de les presents i futures generacions de la raça Hispania, malgrat tot el que s’ha dit a la premsa i a la tribuna, inevitablement som una raça decrepita i degenerada, incapaç de progressar i menys de sobreviure als nostres propis fracassos, del passat i del present. Som una carta incorregible, que en la seva immensa majoria, formem part de la pedanteria, estúpida i presumptuosa. Som els externs xerraires, grollers que sols ens alimentem de la paraula buida, els ridículs cantors de la llibertat i el dret, i no canvien passem la mísera existència ploriquejant la nostra pròpia esclavitud i suportant estoicament el pes duna tirania sense parangó. Ens ventem de ser forts i estar dotats d’una gran energia, i en canvi, quan s’ha presentat la ocasió, que demostra que érem capaços de de infondre respecte com a nació, en hem trobat, amb que econòmicament, no érem mes que uns passerells, ja que com es sabut la nostra hisenda esta exhausta e or, la nostra industria i agricultura al mes execrable dels abandonaments, a la ruïna complerta i les nostres relacions comercials, en estat embrionari, convertits en país importador, quan  hauríem de ser potencia exportadora.

Militarment no cal ni parlar, perquè ja ens van dir els nostres representants a la ultima etapa parlamentaria que a espanya no disposem de organització militar, (ni falta que ens fa) ni mitjans amb els que defensar-nos en un  conflicte armat.Tampoc disposem de Marina, ni de guerra ni mercant. En poques paraules estem indefensos davant una probable invasió que qualsevol volgués dur a terme en contra nostra.

Però malgrat la situació es compta amb la quietud i la conformitat del poble que tot ho tolera, que el seu país es vagi dessagnant, perdent dia rere dia, els seus diners, la seva joventut i el seu honor, tirant milions i milions de pessetes, damunt les roques ingrates del somni rifeny, només i exclusivament per ostentar una patent de dignitat guerrista humiliada, malmesa de del moment en que es va firma aquell humiliant i vergonyós  tractat de paris arrel de la pèrdua del nostre imperi colonial. I per a cúmul d’indignitats, ens passem el temps vanagloriant-nos de posseir un malbaratament d’energia, sent així que tant sols ens queden suficients energies per suportar els dèbils estretors de la nostra pròpia agonia.

Diguin-ho o no el magne problema de la fam que assota a les classes jornaleres del país; diguin-ho sinó aquesta enorme i forta creixent corrent migratòria de les classes treballadores, que al fer-se’ls impossible poder viure al sòl patri, tenen que partir cap a nacions estrangeres en recerca del pa que aquí se’ls hi nega. I per últim, diguin-ho sinó aquest quatre mil milions de pessetes que es tanquen a les cases bancaries destinades als empresariats que ens faran les nacions bel·ligerants, un cop s’hagi acabat la guerra europea.

Indiscutiblement a espanya no existeixen energies i si les hi ha, estavellen davant el favor que es recull a les antesales dels ministeris. Aquí no hi ha mes que una quadrilla de xarlatans i lladres, que es passen el dia suportant tragèdies com les del RIFF, vivint dels grans negocis, esclavitzant, tiranitzant al poble productor quan  no el maten de gana. Això es el que hi ha a espanya. Una casta cruel i reaccionaria que esclavitza, tiranitza i mata.

I un poble molt productor i lliberal que suporta resignadament, covardament, totes aquestes malvolences, tots aquests atropellaments i totes aquestes injustícies, sense cap gest de rebel·lia que el faci digne de anomenar-se home lliure.

JOSEP ARBÓS BUXÓ