A ON SOM? PREPARANT NOVES LLUITES

Publicat a la Colmena Obrera el 22 d’abril de 1936

Traducció al Català per Silvia Ferré Ibarz

Volem parlar el llenguatge de la realitat, volem que sense insults, amenaces, ni notes insidioses, tothom ens entengui. Volem davant de tot colpejar la boira que a tots ens ofega i en acabat, enfortits per les nostres pròpies conviccions i la nostra fèrria voluntat, caminar sempre amb la front ben alta, el pit descordat i els punys crispats en tò d’amenaça, declarant cruenta guerra a aquesta societat perversa en la que avui vegetem enmig d’una esclavitud denigrant i sòrdida.

Per més que ens esforcem en voler indagar quines son les causes que han determinat l’actual estat de indecisió, dubtes, vacil·lacions i falta de voluntat a la que avui es troba supeditat el poble espanyol en la seva immensa majoria, no podem, molt a pesar nostre, aconseguir el nostre propòsit. Però el que si que entenem es que en endemig subsisteixi el principi d’autoritat, les coses seguiran de la mateixa forma que segueixen ara, i que, per que aquest estat actual de confusionisme desaparegui del sí de nosaltres mateixos. Fa falta molta educació. Molta instrucció i sobre tot una gran voluntat per construir de cada home una veritable càtedra, capaç per si mateixa de moure’s i agitar-se sense necessitat de crosses.

Amb el progrés i la renovació sempre creixent de la maquinaria i la sòlida organització que ha adquirit la classe patronal, en aquests últims temps, s’ha aconseguit que el proletariat es vegi embolicat en les xarxes de la opressió, d’una classe artificiosa i malèvola, la qual no podent resoldre els problemes d’acord amb la equitat i la justícia, apel·la a la estridència fonamentada en la arbitrarietat i la injustícia.

Mes la classe treballadora, enlloc de renovar energies, estrènyer els seus llaços de unió i preparar-se per les futures lluites, s’ha deixat arrossegar per les corrents malignes de la fal·làcia i la vacil·lació.

D’aquí tanta mala fe. La passió, l’odi, la inconseqüència, la falta de caràcter, la poca voluntat i la carència de conviccions i amor propi, a la que avui viu i es val la majoria del proletariat. I la veritat sigui dita, amb tots els respectes, davant de tot això, son molts els moments que, entregats a les nostres pròpies reflexions, ja no sabem si el que sembla blanc es negre o el que sembla negre es blanc, si la veritat es mentida o la mentida es veritat.

I a la nostra pròpia incertesa i continu reflexionar ens preguntem: ON SOM?

No hi ha dubte que la falta d’instrucció, es la que determina aquest desastre moral en que ens trobem

Es lamentable, altament dolorós, i brutal si alhora, el fet que no tinguem una dosi mes de cultura i moralitat amb la qual impediríem el que en el sí de les nostres intimes converses, prenguessin arrelament la supèrbia i la “pedanteria” que la majoria dels cops degenera en grolleria, disputa, adornada amb tota classe de improperis de mal gust que tan sols sentir-los fastiguegen i produeixen repugnància.

Al nostre entendre, la humanitat s’ha desviat de la seva llera. Els pobles van donant topades d’un costat a l’altre, sense aconseguir el tan esperat posar-se d’acord. Lluny estàvem abans de aconseguir una veritable unificació de tota la classe treballadora, però el que es ara, i damunt de tot, des de que va esclatar el conflicte europeu, la cosa es fa poc més que impossible, ja que ni tan sols podrem mantenir una conversa, per planera i senzilla que sigui, si el bon sentit no s’imposa.

Volem viure en la realitat, i vivint en ella, volem reconèixer que tret d’una reduïda minoria, ens trobem que, en que tots els camps de l’activitat humana, els homes han fracassat d’una forma sorprenent. L’ambient esta tot corromput, tot es compra i es ven, com si es tractés de mercaderies, fins i tot els essers humans, amb més o menys conviccions cauen estabornits en aquest gran mercat denominat “ conveniència particular”. Ja que en el mencionat mercat, tot es vendible i comprable, malgrat que en ell quasi tot es podreix, es contagia i es descompon, fins que a la fi, els seus propis ferums que exhala la muntanya de tanta mercaderia aglomerada, acabarà per carregar l’atmosfera per l’encallament posat de moda, i que de no prendre rapides i diligents mides, encaminades a higienitzar l’ambient al que ens movem – FALTA MOLT OXIGEN(=INSTRUCCIÓ) SOBRA MOLT HIDROGEN(= IGNORÀNCIA).

Sense voler remuntar-nos a èpoques molt remotes, i sense voler tampoc actuar de mestres, ni molt menys savis, farem algunes consideracions amb la fi de demostrar, en la mida del possible, com es desvien les idees, els homes i les col·lectivitats.

A la historia del proletariat militant, es molt sabut què els que s’han atorgat la representació i la hegemonia de la classe treballadora, han estat els socialistes i els anarquistes. Mes nosaltres no volem dictaminar sobre qui té més raó en ostentar aquesta hegemonia i representació, però el que si direm es que, en defensa d’aquestes dos corrents, s’han passat els uns i els altres un temps molt preciós, que ben emprat, hagués pogut servir per fortificar a la classe treballadora en lloc de servir, com ha servit,  per donar sustentació a que la burgesia, el clergat i la autoritat, es fortifiquessin al seu gust, en detriment dels propis interessos de la classe treballadora i del poble en general.

Sabut es de tots que els moviments proletaris ‘Espanya i Catalunya es movien al compàs de les agitacions de la Barcelona revolucionaria i activa, i a Barcelona, mal que li pesi a qui li pesi, l’ambient estava anarquitzat, com ho demostra el fet de que la majoria dels homes que estaven al front de les societats obreres procedien d’aquest camp. Ara bé; hi va haver un temps i per cert no molt llunyà, en que a la pròpia Barcelona es contaven no menys de 70000 anarquistes, segons ens va explicar el gran talentós “Romanones”. En aquells temps, Catalunya comptava amb una organització obrera potent. També comptava amb una sèrie d’agrupacions del mon, eren les que en qualitat de petites minories capacitades, orientaven i donaven força i vigor a la classe treballadora en general alhora que imposaven un respecte a la burgesia, tant com la autoritat i així mateix comptava amb la simpatia de la majoria de la classe treballadora. Fins aquí les coses anaven bé. La moderna filosofia anava complint la seva comesa. La classe treballadora sabia a on anava i amb excés de voluntat, honradesa i convicció, plantejava les seves lluites i guanyava de tant en tant.

Però vet aquí, que de  cop, van sorgir un grapat de saberuts, que havent-se inflat de les lectures de “Sterner” i “Nietche” no van poder digerir tanta grandesa, i van acabar per justificar-ho tot, riure’s de tot, i van acabar donant puntades i grallant com ho faria qualsevol  potiner.

Els nous estels filosòfics van començar a refulgir. Els uns s’anomenaven individualistes i els altres comunistes. Els de mes enllà col·lectivistes i els últims herois. Total que en tant tot això, “es va formar una autentica olla de grills” a la que tothom cridava, però ningú s’entenia, formant-se un confusió tan gran, un desconcert tal, que en poc temps ja no quedava mes que el nom d’aquelles batalladores organitzacions revolucionaries. Això també va donar origen a que els homes de bona voluntat, davant de tanta grolleria al llenguatge i la difamació de la que eren objecte es van retirar dels sindicats, fastiguejats i avorrits.

Després va sobrevenir el que tots avui lamentem. Per un costats els recels i per l’altre la desconfiança i la majoria dels casos la indiferència, formula adient per amagar la pròpia covardia.

A ÓN SOM?

Al nostre entendre estem al principi de realitzar grans transformacions a la nostra forma de ser i de fer. Al nostre entendre, avui que en res es respecta la llei ni el dret, hem de fer una solida organització, netament obrera, la qual es valdrà de tots els medis legals i revolucionaris, els pacífics i els violents (segons seguin les circumstancies) amb la fi de descompondre els fonaments de la societat burgesa, sostinguda per la idea de tres caps: ESTAT, CAPITAL I RELIGIONS.

Es qüestió d’obrar i no de discutir tàctica i procediments. Per una banda la classe proletària organitzada a base de federacions d’oficis i similars, es la que s’ha de posar d’acord, al moment que cregui oportú,  embrancar dura i ferotge escomesa en contra de la burgesia en general. Hem fracassat localment, regionalment, procurem doncs aplegar voluntats, llimar asprors i corregir errors si n’hi ha i sobre tot procurem no fracassar nacionalment.

En el que afecta a les dos faccions a les que hem fet menció, o siguin anarquistes o socialistes obreres, perquè s’arreglin lliurement, però en canvi procurin  també organitzar-se, a fi de donar alè i calor a la classe proletària en els moments de lluita. Ja ho hem dit altres cops, entre els obrers que militem, no hi cap la imposició d’aquest o aquell ideal determinat. Entre nosaltres no hi cap mes que el convenciment i la serena reflexió. La tirania i la precipitació de que som víctimes els uns i els altres, ens obliguen a posar-nos d’acord. Es ja hora de que deixem el llenguatge brutal de la passió i el substituïm per el de l’amor fonamentat al vincle humà.

Les nostres passions, les nostres oïdes, els nostres dards, han de ser dirigits conta la societat capitalista, en cap cas els hem de dirigir en contra de nosaltres mateixos. Nosaltres hem d’insultar-nos i agredir-nos en el cas de ser traïdors, però mai per el sol fet de no estar d’acord. El que estem gastats, que hem perdut la confiança davant les multituds, els que en altres temps hem actuat de generals i avui la nostra presencia pot constituir un obstacle davant de les organitzacions, no tenim altre missió que deixar el camí obert a la realitat, col·locant-nos a la fila com simples soldats, ja que si tenim conviccions i anhel de lluitar, no ens faltarà ni temps ni ocasió, per demostrar el que som i el que valem

Aquesta es la nostra opinió entretant ens estem preparant per noves lluites

JOSE ARBÓS BUXÓ

ESCRIURE

La meva mare

Escric normalment de matinada, quan no puc dormir. volia deixar palès que escriure no es gens fàcil, però igualment ho has de treure del cor directament al relat. Amb això vull dir que es igual el que pensi la gent del que escrius, perquè ho escrius i si ets o no ets escriptor o escriptora per la definició que ells en donen. Jo crec en les persones, en el que tenen que dir i en que les paraules que utilitzen per expressar el que els hi surt del cor no te perquè tenir un nom. Tantes i tantes vegades he sentit critica del que no es capaç d’escriure una línia amb sentit, quant el fet de poder expressar de forma entenedora el que et passa pel cap i pel cor es un fet sublim, que a vegades pot semblar fàcil o sense importància, però de cap de les maneres ho és.

Les persones que escriuen tenen un talent natural que fa que puguin interpretar el que senten i traduir-ho a paraules. qui pugui fer això, val que critiqui, però de forma correcte i amb educació, perquè les persones que intentem escriure quelcom interessant, no som esparrrings per als «escriptors». «periodistes de critica» o d’altres professions que res tenen a veure amb la literatura.

No tenim perquè haver fet una carrera de lletres, ni tan sols dominar la llengua al cent per cent. amb això hi ha un mal entès. Un escriptor o escriptora escriu, però en el cas dels famosos, tenen mitjans econòmics perquè un corrector els hi arregli i un tou de persones que els hi busquin la informació i els hi facin recerca del tema sobre el que volen escriure. Els autors novells (dic novells perquè no hem/han trepitjat una merda que ens/els proporcioni un editor) hem de treballar, cuidar els nostres fills i si ens apassiona la escriptura, fer-ho quan tothom dorm, quan la neteja de casa ja esta feta, els nens sopats i dormits i la nostra parella te tot el que li podem proporcionar a mes de tenir el dia planejat per l’endemà.

Llavors, en aquella hora on tothom esta amb morpheus, nosaltres intentem despertar a la nostra musa particular per que ens doni una empenteta i puguem escriure tres línies que la gent vulgui llegir.

A nivell personal de vegades em poso davant l’ordinador, intento que el que escric, sigui sorprenent, fresc, alegre o una historia de terror, però que enganxi al que ho llegeix, perquè el fet que a algu pugui interessar-li la meva historia, la que he escrit o l’article que acabo de penjar, per mi es la millor de les recompenses, bé, si he de ser sincera i ara ho intento, la millor de les recompenses es que posi un comentari amb el que en pensa del que he escrit, sigui bo o dolent, però alguna cosa, quelcom que em digui: ep Silvia algú té una opinió sobre el que has escrit i per tenir-la ho ha d’haver llegit… i això, tan sols aixo, ja dona sentit a escriure a les quatre de la matinada. En una societat on sols pensem en nosaltres, els likes que ens posen a les xarxes, qui té el millor en tecnologia o en qualsevol que sigui el seu interès, que algú es molesti en llegir un text curt o llarg al que potser li has dedicat hores, es realment important pel qui l’ha escrit, almenys es aquesta la meva opinió, perquè desenganyem-nos, de escriure llibres no se’n viu, no al mon real, al de les factures, ex- marits sense escrúpols, feines malaguanyades i malalties cròniques, en aquest mon, l’individualisme es una creu que portem com si fos una gran fita aconseguida.

I us dic una cosa? les meves grans fites consisteixen en superar un dia mes, en haver criat als meus fills amb el cervell moblat, en haver trobat una parella que em valora com a persona i pel que soc capaç de fer. Entre les meves grans fites, està llevar-me cada dia i aconseguir els motius per fer-ho, veure que els meus fills, amb tot el que han passat tenen una felicitat acceptable basada en les relacions personals i els sentiments, no en els diners. Una de les meves grans fites es (crec) saber expressar-me perquè qui llegeixi les meves paraules entengui a que em refereixo.

I potser una de les fites mes grans que tinc es haver tingut els collons de fugir d’un maltractador psicològic, i salvar als meus fills d’ell, tot i que durant dos llargs anys els ha fet servir per fer-me mal (em sembla que en diuen violència vicaria) i potser ara us pregunteu Perquè no ho ha denunciat? doncs no tinc cap remordiment per no haver-ho fet, perquè la vida posa a cadascú al seu lloc i jo tinc una vida, els meus fills en respecten i m’estimen, tant a mi com a la meva parella i tot el que va fer aquella persona no li ha servit absolutament de res. No el denuncio perquè no li vull mal, simplement no el vull a la meva vida. No puc evitar que estigui a la vida dels meus fills si aixi ho decideixen ells, son recents adults i potser que no vegin la situació global. no seré jo qui els hi expliqui.

La millor de totes les fites es SER LLIURE i aixo li dic a la mare que va anar a l’altre mon sense saber-ho.

al menys un dels llibres que he pogut editar, la portada la va escollir ella estant a l’hospital on va morir poc després de la operació a cor obert que li feien, després de cinc setmanes ingressada. em queda a dins que aquest llibre, qui l’hagi comprat, te un trosset de l’anima de la mare a qui li dec la persona que soc avui dia. Gracies mama

Vergonyós el sistema sanitari a Catalunya

Vaja amb el xiringuito que té muntat la seguretat social amb el ICAM(acaben de signar conveni)
resulta que paguen a metges de Institut Neip i Mèxic al Osma perquè facin un informe per denegar en un judici a qualsevol que els hi sembli( pràcticament a tothom) la Incapacitació permanent absoluta
I seguim callats i sense que ningú doni un pas endavant per nosaltres. Que hem de fer si no podem treballar? Viure amb 600€ d’ajuda en els dies que corren? És denigrant i una vergonya

Blog per seguir molt interessant

https://miguelonarenas.blogspot.com/2021/06/nuevo-convenio-de-colaboracion-entre-el.html?m=1

ESCLAVES

Som persones esclaves del salari. Abans es tenien esclaus i es traficava amb ells. Això s’ha traduït a l’actualitat en què han esclavitzat la nostra llibertat, el nostre temps amb la família, les nostres idees i en definitiva la nostra vida a canvi d’un salari que no cobreix les nostres necessitats. Molts cops he sentit dir que a Europa es cobren més impostos… I és cert, però amb cada pujada d’impostos han pujat els sous per pura lògica. El que no és normal és tenir dos sous a una llar i tenir que fer jocs malabars cada mes per arribar a tot, i si no ets capaç en la seva opinió, és que no vols.

Deixarem de banda el tema de posar-se malalt i/O que sigui una malaltia crònica. Noi, si arribes aquí, no tens gaires sortides, però sempre procuraran que sembli culpa teva que no vols superar-se O la meva paraula preferida reinventar-te. És simplement vergonyós