El dia de la mare

Fa anys que ja no es el mateix perquè els nens es fan grans i ells no se’n adonen, però no hi ha regal més preciat que veure O sentir el teu fill en aquesta data. Quan eren petits segueixo guardant detalls que em portaven fets amb tot el seu amor, abans que la adolescència incidís al seu caràcter i la vida va canviar. Ara espero tan sols un t’estimo mama pel dia de la mare dit des del ❤️

Parlem de… Ensenyament d’història

Ens podríem plantejar parlar d’aquest tema per ser un tema de rabiosa actualitat i mai ha deixat de ser-ho. El problema, en la meva humil opinió i de l’amor que li tinc a la historia, no sé si cabría la possibilitat de canviar la forma en què s’ensenya aquesta assignatura als centres educatius. Tal i com s’estudiava i s’estudia a l’actualitat es molt avorrida. Una d’aquestes assignatures que aprens a base de fer colzes. Però i si trobéssim una forma més didàctica i alhora no tan avorrida, potser no estarem condemnats a repetir la. Es una opinió tan sols, però a moltíssima gent li agrada la història en una película o en un llibre. Que hi ha de dolent en augmentar aquestes vies per seguir ensenyant sense torturar?

La duna du pila

Sant Jordi 2021 pocs escriptors novells i molts amb excés de recursos

Com tots sabem demà és Sant Jordi, el equivalent al dia dels enamorats per als més avesats al romanticisme i el dia del llibre per la resta.

Jo sóc escriptora, una de entre mils, i cada Sant Jordi evidentment em cau 🌹 i llibre. Per mi són importants els dos però actualitzant la tradició s’hauria de regalar rosa i llibre als dos membres de la parella. Actualment hi ha molta gent que s’autoanomena escriptor o escriptora. Per mi és escriptor aquell que es capaç d’explicar allò que vol explicar amb prou bellesa, inteligencia i educació, sempre i quan ho escrigui la mateixa persona.

Però hi ha un tipus d’escriptor curiós IES que ell explica la història a una persona que lo escriu convertint-lo en un llibre. O bé d’altres que tenen equips de investigació que els hi donen més de la meitat de la feina feta. Si em permeteu aquests escriptors s’han d’evitar perquè com deia abans és escriptor qui és capaç de posar per escrit una història, idea o altres temes, però que ho fa personalment, sense investigadors, ni redactors, ni tot un llamp de tècnics que alguns privilegiats tenen a disposar. Si fem això veurem fantàstics llibres escrits per autors desconeguts, la majoria dels quals es veu obligat a difondre les seves obres mitjançant el llibre electrònic que gairebé no té despesa, perquè per l’existència dels falsos escriptors, es veuen avesats a tractar el seu dò com un Hobbie.

Es llastimós que avui dia es mira molt la cultura, però només la que interessa. La cultura escrita mai ha sigut una prioritat per cap govern perquè si llegeixes aprens i si aprens no et deixes doblegar. I per últim he de dir que jo no fet llibre aquest any, tot i que treballo en un que per mi és interessant, tota aquesta entrada es per elogiar als autors desconeguts perquè ningú els vol donar ni ajudes, ni ànims ni pensen fer-ho.

Teniu tota la meva admiració

• 

El dia del llibre

I les dones..som masclistes? ( Y las mujeres somos machistas?

Es una pregunta mal rebuda molts cops, però crec que no apliquem la lògica adequada. En aquesta pregunta també preguntem.
Com ensenyem als nostres fills, a ser persones O a ser nois i noies? Em sembla que l’error radica en separar ja en el dia de naixement els sexes, O inclinacions diferents de cada persona. Els hi ensenyem en funció del que tenen entre les cames tant a nivell familiar, cultural, social, polític i O personal. No eduquem el seu cervell per pensar i qüestionar, moltes vegades perquè ja en tenim prou en poder sobreviure, però fins que no es doni el canvi en la forma de educar des del minut 0, seguirem veient coses que no voldríem. Només és la meva opinió. Hauríem de restaurar una carrera bàsica per entendre i per aprendre a pensar, una carrera que ens van convèncer que no tenia sortida però té sortida, i tant que la té. Perquè els ensenyaments adquirits ens obligaran sens cap tipus de dubte a pensar i qüestionar i a no deixar mai via lliure al mal gratuït

NECESITAT D’UNIFICAR L’ACCIÓ (Segón artícle)

Segon Article de Arbós la mateix numero del dia 3 de Juny de 1916

NECESSITAT DE UNIFICAR L’ACCIÓ

La meva Opinió

En aquests moments, repeteixo, en que s’està renyint tan acarnissada, com brutal batalla entre els anomenats drets del capitalisme mundial, símbol de tota classe d’explotacions, de estacionament i regressió, dels que les seves forces mancomunades sostenen aferrissada lluita en contra de les anomenades esqueres, que son alguna cosa aixi com la viva encarnació de l’anima popular del poble espanyol, sempre liberal, progressista, evolucionista i revolucionari, en la mes alta extensió de la paraula, es quan amb mes tenacitat i afany, si cap, ens hem de preocupar honestament de la nostra sort al present.

La serie de lliçons que des del principi de la guerra, venim rebent, a part de les rebudes amb anterioritat a aquest gran cataclisme, ens donen motius suficients, per conduir-nos, al camp de la reflexió serena i desapassionada, perquè, des d’allà ens mirem amb tota la imparcialitat i sota el punt de vista de l’actuació d’aquestes mateixes dretes, que mitjançant les fronteres, es relacionen i correlacionen, ja que en el fet veurem, clarament els cops temibles que venim patint, els que a Espanya, sentim i estimem la democràcia sense límits, al consentir, com venim consentint, sense cap protesta, a que la ona gegant de la reacció es faci senyora indegudament, passejant triomfalment, no el fruit dels seus esforços, ni menys encara l’emblema de l’ideal del poble, si no que tot el contrari, tota la seva força i tots els seus trofeus, no son altre cosa que el haver-se sabut aprofitar de les nostres petites diferencies i de les nostres pròpies discrepàncies en quan a apreciar els diferents punts de vista es refereix.

El poble i d’una forma particular, la classe treballadora, per ser la que amb mes acarnissament pateix les conseqüències del present malestar, hauria de dedicar tota la seva atenció, a unificar la acció dels seus organismes, deixant per un moment, si es vol, la forma de pensar de cadascú, i encaminar-nos a fomentar una forta i potent organització sindical, capaç per si mateixa de difondre la paüra o el terror, a les classes potentades, que emparades la majoria de cops, amb el mantell de la impunitat, legalitzada, per un estat, continuen la seva obra nefasta d’explotació i tirania. Es hora ja de que tots els homes que del jornal viuen, ens preocupem seriosament, en saber que davant de tot, som homes i que després a causa dels uns i els altres, estem supeditats a l’esclavitud del salari, forçosament ens hem de considerar tots explotats per igual.

D’aquí doncs, la necessitat de sacrificar per un moment el nostre amor propi en quan a les tàctiques i procediments de lluita es refereix, ja que sense això i entretinguts en aquestes petiteses, serem sempre burlats i vençuts, per marcar en endavant la forma de conducta.

Recentment aquesta assemblea realitzada a València que al seu temps va organitzar la Confederació Nacional de Treball, i que estaven adherides a ella sis-centes i pico entitats obreres; els seus acords han estat variats i laboriosos, entre els quals es troben alguns que no poden negar la seva comparació amb la classe treballadora general d’Espanya, ja que de no fer-ho, es trairia a si mateixa i a la gran massa desorganitzada de sindicats de resistència.

Per altra banda, tenim també acords i resolucions preses al congres que acaba de celebrar-se a Madrid. Tant en un com en altre cas, es relacionen íntimament en el fons, només existeix una discrepància d’apreciació i la diferencia tàctica, malgrat de que en alguns casos s’han camviat els papers, practicant els uns els altres han propagat.

Què significa aixo? que existeix una veritable necessitat de llimar asprors, sumar voluntats i no convertir les ideologies i dogmes, tancats a la discussió i a l’aproximació dels homes, que de bona voluntat lluiten pel bé comú.

Al congrés celebrat últimament a Madrid, s’ha pres l’acord de rebutjar el sabotatge com a arma de combat de la classe treballadora. Això a simple vista sembla ser un argument de pes per impossibilitar la unificació de l’acció mancomunada, que jo voldria veure realitzada, mes per si sols amb amplitud de criteri, aviat ens adonarem de que al futur fons de dictamen que ha donat la conseqüència de rebutjar com a arma de defensa el sabotatge. No hi ha mes que una falta de sinceritat en declarar com a arma nociva, un mitja de lluita que amb seguretat, els mateixos que han votat en contra, estan esperant el moment per posar-la en pràctica, si de la seva aplicació ha d’esdevindre el triomf, castigant els interessos de la classe capitalista.

Sabut que les lluites proletàries son a manera de gran batalla el fluix i el reflux dels combatents, fa que forçosament, tinguin que canviar sovint la forma de posició i de tàctica i fins i tot les mides de lluita, segons les circumstàncies i el caliu en que la lluita es desenvolupa.

Això demostra doncs, que , l’acord pres a Madrid, no potser ni un obstacle ni un motiu suficient per impedir la unificació que el proletariat dugui a terme. Nosaltres entenem, que al terreny de la lluita econòmica i en tots els moviments que inicia el proletariat, han de cabre totes les tendències i tàctiques, tan sols que aquestes no estiguin contraposades amb l’esperit del proletariat que lluita front a front, cara a cara, en contra del sosteniment del regim burgès, tancat en una falsa i brutal trinitat anomenada: estat + capital + religions.

Aquesta es la meva franca i desinteressada opinió, ja que la experiència em demostra, que la burgesia ha pogut aconseguir el gran crim col·lectiu d’una guerra europea, que s’ha realitzat perquè ens han enganxat discutint tàctiques i procediments, en lloc de trobar-nos sòlidament unificats a l’acció de les nostres lluites

El Poble i d’una forma particular, la classe treballadora, per ser la que amb mes acarnissament pateix les conseqüències del present malestar, hauria de dedicar tota la seva atenció, a unificar la acció dels seus organismes, deixant per un moment, si es vol, la forma de pensar de cadascú, i encaminar-nos a fomentar una forta i potent organització sindical, capaç per si mateixa de difondre la paüra o el terror, a les classes potentades, que emparades la majoria de cops, amb el mantell de la impunitat, legalitzada per un estat, continuen la seva obra nefasta de explotació i tirania. Es hora ja de que tots els homes que viuen del jornal viuen, ens preocupem seriosament, en saber que davant de tot, som homes i que després degut a els uns i els altres, estem supeditats a l’esclavitud del salari, forçosament ens hem de considerar tots explotats per igual.

D’aquí doncs, la necessitat de sacrificar per un moment el nostre amor propi en quan a les tàctiques i procediments de lluita es refereix, ja que sense això i entretinguts en aquestes petiteses, serem sempre burlats i vençuts, per marcar en endavant la forma de conducta.

Recentment aquesta assemblea realitzada a València, que al seu temps va organitzar la confederació nacional de treball, i que estaven adherides a ella sis-centes i pico entitats obreres; els seus acords han estat variats i laboriosos, entre els quals es troben algunes que no poden negar la seva comparació amb la classe treballadora general d’Espanya, ja que de no fer-ho, es trairia a si mateixa i a la gran massa desorganitzada de sindicats de resistència.

Per altra banda, tenim també acords i resolucions preses al congrés, que acaba de celebrar-se a Madrid. Tant en un com en altre cas, es relacionen íntimament en el fons, només existeix una discrepància d’apreciació i la diferencia tàctica, malgrat de que en alguns casos s’han canviat els papers, practicant els uns els altres han propagat.

Qué significa aixo? que existeix una veritable necessitat de llimar asprors, sumar voluntats i no convertir les ideologies i dogmes tancats a la discussió i a l’aproximació dels homes, que de bona voluntat lluiten pel bé comú.

Al congres celebrat últimament a Madrid, s’ha pres l’acord de rebutjar el sabotatge com a arma de combat de la classe treballadora. aixo a simple vista sembla ser un argument de pes per impossibilitar la unificació de l’acció mancomunada, que jo voldria veure realitzada, mes per si sols amb amplitud de criteri, aviat ens adonarem, de que al futur fons de dictamen que ha donat la conseqüència de rebutjar com a arma de defensa el sabotatge. no hi ha mes que una falta de sinceritat en declarar com a arma nociva, un mitja de lluita que amb seguretat, els mateixos que han votat en contra, estan esperant el moment per posar-la en practica, si de la seva aplicació ha d’esdevindre el triomf, castigant els interessos de la classe capitalista.

Sabut que les lluites proletàries, son a manera de gran batalla el flux i el reflux dels combatents, fa que forçosament, tinguin que canviar sovint la forma de posició i de tàctica i fins tot les mides de lluita, segons les circumstancies i el caliu en que la lluita es desenvolupa.

Això demostra doncs, que , l’acord pres a Madrid no pot ser ni un obstacle ni un motiu suficient per impedir la unificació que el proletariat dugui a terme. Nosaltres entenem, que al terreny de la lluita econòmica i en tots els moviments que inicia el proletariat, han de cabre totes les tendències i tàctiques, tan sols que aquestes no estiguin contraposades amb l’esperit del proletariat que lluita front a front, cara a cara, en contra del sosteniment del regim burgès, tancat en una falsa i brutal trinitat anomenada: estat + capital + religions.

Aquesta es la meva franca i desinteressada opinió, ja que la experiència em demostra, que la burgesia ha pogut aconseguir el gran crim col·lectiu d’una guerra europea, que s’ha realitzat perquè ens han enganxat discutint tàctiques i procediments, en lloc de trobar-nos sòlidament unificats a l’acció de les nostres lluites

JOSE A. ARBÓS BUXÓ

Versión en castellano
Segundo Artículo de Arbós la mismo numero del día 3 de Junio de 1916

NECESITA TDE UNIFICAR LA ACCIÓN

Mi Opinión

En estos momentos, repito, en que se está riñendo tan encarnizada, como brutal batalla entre los llamados derechos del capitalismo mundial, símbolo de toda casse de explotaciones, de estacionamiento y regresión, los que sus fuerzas asociadas sostienen cerrada lucha en contra de las llamadas izquierdas, que son algo así como la viva encarnación del alma popular del pueblo español, siempre liberal, progresista, evolucionista y revolucionario, en la mas alta extensión de la palabra., es cuando con más tenacidad y empeño, si cabe, debemos preocuparnos honestamente de nuestra suerte al presente. la serie de lecciones que desde el principio de la guerra, venimos recibiendo, a parte de las recibidas con anterioridad a este gran cataclismo, nos dan motivos suficientes, por empeño, en el campo de la relexió serena y desapasionada, porque, desde allí , nos miramos con toda la imparcialidad y bajo el punto de vista de la actuación de estas mismas derechas, que mediante las fronteras, se relacionan y correlacionan, ya que en el hecho veremos, claramente los golpes temibles que venimos sufriendo, los que a España, sentimos y amamos la democracia sin límites, al consentir, como venimos consintiendo, sin protesta, a que la ola gigante de la reacción se haga señora indebidamente, paseando triunfalmente, no el fruto de sus esfuerzos, ni menos aún el emblema del ideal del pueblo, sino que todo lo contrario, toda su fuerza y todos sus trofeos, no son otra cosa que el haber sabido aprovechar de nuestras pequeñas diferencias y de nuestras púrpura discrepancias en cuanto a apreciar los diferentes p untos de vista se refiere. El pueblo y de una forma particular, la clase trabajadora, por ser la que con más saña sufre las consecuencias del presente malestar, debería dedicar toda su atención, a unificar la acción de sus organismos, dejando por un momenr, si se quiere, la forma de pensar de cada uno, y encaminarnos a fomentar una fuerte y potente organización sindical, capaz por sí misma de difundir el pavor o el terror, a las clases potentado, que amparadas la mayoría de veces, con el manto de la impunidad, legalizada por un estado, continúan su obra nefasta de explotación y tiranía. Se hora ya de que todos los hombres que viven del diario viven, nos preocupamos seriamente, al saber que ante todo, somos hombres y que y que despues debido a unos y otros, estamos supeditados a la esclavitud del salario, forsçosament debemos considerar todos explotados por igual. aquí pues, la necesidad de sacrificar por un momento nuestro amor propio en cuanto a las tácticas y procedimientos de lucha se refiere, ya que sin ello y entretenidos en estas pequeñeces, seremos siempre burlados y vencidos, para marcar en adelante la forma de conducta. recientemente esta asamblea realizada en valencia qie a su tiempo organizó la confederación nacional de trabajo, y que estaban adheridas a ella seiscientas y pico etitats obreras; sus acuerdos han sido variados y laboriosos, entre los que se encuentran algunas que no pueden negar su comparacion con la clase trabajadora general de España, ya que de no hacerlo, se traicionaría a sí misma ya la gran masa desorganizada de sindicatos de resistencia. Por otro lado, tenemos también acuerdos y resoluciones tomadas en el congreso que acaba de celebrarse en madrid. tanto en uno como en otro caso, se relacionan íntimamente en el fondo, sólo existe una discrepancia de apreciación y la diferencia táctica, a pesar de que en algunos casos se han cambiado los papeles, practicando unos a otros han propagado. que significa esto? que existe una verdadera necesidad de limar asperezas, sumar voluntades y no convertir las ideologías y dogmas cerrados a la discusión y en la aproximación de los hombres, que de buena voluntad luchan por el bien cpmú. el congreso celebrado últimamente en Madrid, se ha tomado el acuerdo de rechazar el sabotaje como arma de combate de la clase trabajadora. esto a simple vista parece ser un argumento dfe peso para imposibilitar la unificación de la acción mancomunada, que yo quisiera ver realizada, mes por sí solos con amplitud de criterio, pronto nos daremos cuenta, de que el futuro fondo de dictamen uqe ha dado la consecuencia de reubutjar como arma de defensa el sabotaje. no hay mas uqe una falta de sinceridad al declarar como arma nociva, un medio de lucha que con seguridad, los mismos que han votado en contra, están esperando el momento para ponerla en práctica, si de su aplicación debe convertirse el triompf, castigando a los intereses de la clase capitalista. sabido que las luchas proletarias son a modo de gran batallla el flujo y el reflujo delsl combatientes, hace que forzosamente tengan que cambiar a menudo la forma de posicion y de táctica y incluso los tamaños de lucha, según las circunstancias y el calor en que la lucha se desencolupa. esto demuestra pues, que, el acuerdo tomado en madrid no puede ni un obstáculo ni un motivo suficien para impedir la unificación que el prolietariat realice. Nosotros entendemos, que en el terreno de la lucha económica y en todos los movimientos que inicia el proletariado, deben caber todas las tendencias y tácticas, sólo que éstas no estén contrapuestas con lespiritu del proletariado que lucha frente a frente, cara a cara, en contra del sostenimiento del régimen burgués, encerrado en una falsa y brutal trinidad llamada: estado + capital + religiones. esta es mi franca y desinteresada opinión, ya que la experiencia me demuestra, que la burguesía ha pogutaconseguir el gran crimen colectivo de una guerra europea, que se ha realizado porque nos han pegado discutiendo tácticas y procedimientos, en lugar de encontrarnos sólidamente unificados a la acción de las NSTR luchas oblea y de una forma particular, la clase trabajadora, por ser la que con más saña sufre las consecuencias del presente malestar, debería dedicar toda su atención, a unificar la acción de sus organismos, dejando por un momenr, si se quiere , la forma de pensar de cada uno, y encaminarnos a fomentar una fuerte y potente organización sindical, capaz por sí misma de difundir el pavor o el terror, a las clases potentado, que amparadas la mayoría de veces, con el manto de la impunidad, legalizada por un estado, continúan su obra nefasta de explotación y tiranía. Se hora ya de que todos los hombres que viven del diario viven, nos preocupamos seriamente, al saber que ante todo, somos hombres y que y que despues debido a unos y otros, estamos supeditados a la esclavitud del salario, forsçosament debemos considerar todos explotados por igual. aquí pues, la necesidad de sacrificar por un momento nuestro amor propio en cuanto a las tácticas y procedimientos de lucha se refiere, ya que sin ello y entretenidos en estas pequeñeces, seremos siempre burlados y vencidos, para marcar en adelante la forma de conducta. recientemente esta asamblea realizada en valencia qie a su tiempo organizó la confederación nacional de trabajo, y que estaban adheridas a ella seiscientas y pico etitats obreras; sus acuerdos han sido variados y laboriosos, entre los que se encuentran algunas que no pueden negar su comparacion con la clase trabajadora general de España, ya que de no hacerlo, se traicionaría a sí misma ya la gran masa desorganizada de sindicatos de resistencia. Por otro lado, tenemos también acuerdos y resoluciones tomadas en el congreso que acaba de celebrarse en madrid. tanto en uno como en otro caso, se relacionan íntimamente en el fondo, sólo existe una discrepancia de apreciación y la diferencia táctica, a pesar de que en algunos casos se han cambiado los papeles, practicando unos a otros han propagado. que significa esto? que existe una verdadera necesidad de limar asperezas, sumar voluntades y no convertir las ideologías y dogmas cerrados a la discusión y en la aproximación de los hombres, que de buena voluntad luchan por el bien cpmú. el congreso celebrado últimamente en Madrid, se ha tomado el acuerdo de rechazar el sabotaje como arma de combate de la clase trabajadora. esto a simple vista parece ser un argumento dfe peso para imposibilitar la unificación de la acción mancomunada, que yo quisiera ver realizada, mes por sí solos con amplitud de criterio, pronto nos daremos cuenta, de que el futuro fondo de dictamen uqe ha dado la consecuencia de reubutjar como arma de defensa el sabotaje. no hay mas uqe una falta de sinceridad al declarar como arma nociva, un medio de lucha que con seguridad, los mismos que han votado en contra, están esperando el momento para ponerla en práctica, si de su aplicación debe convertirse el triompf, castigando a los intereses de la clase capitalista. sabido que las luchas proletarias son a modo de gran batallla el flujo y el reflujo delsl combatientes, hace que forzosamente tengan que cambiar a menudo la forma de posicion y de táctica y incluso los tamaños de lucha, según las circunstancias y el calor en que la lucha se desencolupa. esto demuestra pues, que, el acuerdo tomado en madrid no puede ni un obstáculo ni un motivo suficien para impedir la unificación que el prolietariat realice. Nosotros entendemos, que en el terreno de la lucha económica y en todos los movimientos que inicia el proletariado, deben caber todas las tendencias y tácticas, sólo que éstas no estén contrapuestas con lespiritu del proletariado que lucha frente a frente, cara a cara, en contra del sostenimiento del régimen burgués, encerrado en una falsa y brutal trinidad llamada: estado + capital + religiones. esta es mi franca y desiteressada opinión, ya que la experiencia me demuestra, que la burguesía ha pogutaconseguir el gran crimen colectivo de una guerra europea, que se ha realizado porque nos han pegado discutiendo tácticas y procedimientos, en lugar de encontrarnos sólidamente unificados a la acción de las NSTR luchas JOSE A. ARBÓS BUXÓ